UTSM 2012 Qui diu que el running és un esport individual? Crònica del la UltraTrail de la Serra del Montsant

Us passem la crònica de l'Albert com a recull de la fantàstica experiència viscuda per ell mateix, el Xavi i el Vic en aquest Ultra. Moltes felicitats!!!

Com diu el títol de la crònica, després de la UTSM jo tinc claríssim que el running NO és un esport individual, com a mínim no per a esportistes amateurs com jo mateix, que el què busquem es gaudir de l’esport sense l’estrès de la competició. Aquest ha estat el repte esportiu més important que he fet mai i de fet me’n sento molt orgullós, però més orgullós estic  d’haver-ho compartit amb amics i amb la Núria, que tot i no córrer va estar sempre present, donant-nos recolzament logístic i moral.

No cal que us digui que fer 100 Km per la muntanya és dur, que la pluja ho complica tot, que les diferents personalitats del grup fan que la gestió de la cursa sigui complexa, però aquest dissabte vàrem superar això i moltes altres coses, demostrant que quan hi ha un objectiu comú i bona voluntat tot és possible.

La cursa va començar molt abans del dissabte, va començar en un entreno amb el Pau, en Víctor i el Presi per preparar la Cavalls del Vent, allí em vaig veure amb energies com per fer front a un repte d’aquesta magnitud, i l’empenta del Presi va fer la resta....dit i fet, en Xavier va proposar i jo vaig acceptar!!!més tard ho faria en Víctor, que empès per les ganes de reptes es va adherir al pla.

Arribats al dia D, la història comença a les 07.30 a la recollida de dorsals, allí em trobo amb en Giulio, un amic que em diu que farà la cursa amb una companya, jo els convido a fer-ho amb nosaltres i em responen que em buscaran a la sortida però al final no ens vàrem trobar allí, més tard en Giulio ens va atrapar i va estar amb nosaltres durant més de 80 Km, sumant els seus esforços als nostres per acabar el repte.

Tornant a la sortida, a les 09h00 amb un emotiu minut de silenci per l’atleta que va perdre la vida a la Cavalls del Vent ens preparem per començar. El repte per mi és majúscul i incert, mai havia corregut tants Km i entrava en un món desconegut per mi.

Els primers Km serveixen per trobar el nostre lloc a la cursa, ens situem en una zona on el ritme és alegre, potser massa per nosaltres però l’empenta de la il·lusió fa que vagis més ràpid del que et toca, per sort no ho vàrem pagar més tard.

Arribem a Ulldemolins a la hora prevista i agafem camí cap a Margalef, és en aquesta zona on descobrim uns paisatges espectaculars però patim una forta deshidratació al quedar-nos sense aigua faltant 5 km pel següent avituallament, casí 17 km sense punts d’aigua és potser excessiu per una cursa com aquesta.

A Margalef, ens trobem amb la Núria i la seva acompanyant, i és que ens van seguir durant tota la cursa, cosa que no els hi podré agrair mai prou. Aquí a Margalef ja ens trobem amb una altra acompanyant que vindrà amb nosaltres des d’aquell moment fins al final, la pluja!!!són les 15h i ens esperen 12h de pluja...

Des de Margalef, enfilem camí cap a Cabacés, punt mig de la cursa, i un altre cop fem via per uns corriols espectaculars i es que les condicions climatològiques li donaven un toc màgic als paisatges. Arribem a Cabacés i fem la parada per dinar, són les 17h i ja portem 52 Km.

Fins aquí tot bé, estàvem cansats però les sensacions eren bones. Un cop dinats, emprenem un altre cop el camí i aquí les coses es van començar a complicar, uns problemes físics al peu fan que el Víctor pateixi un dolor constant al turmell, però demostrant una gran tenacitat va aguantar durant molts Km aquestes molèsties, fent una autèntica proesa al acabar la cursa.

Aquí el ritme ja va ser més lent i va començar la demostració de que el running NO és un esport individual. Les mostres de suport, els ànims, el tirar del carro per moments, la companyia, les bromes per fer més lleuger el cansament, les xerrades de desconnexió i moltes altres coses van aparèixer, tothom va col·laborar, tothom es va arremangar i va treballar per l’objectiu comú d’acabar la cursa. No tinc més que bones paraules pels meus companys/amics i només els hi puc agrair que compartissin amb mi aquest repte.

Des de Cabacés cap a la Vilella Baixa passant per un poble anomenat la Figuera, en aquest tram fem una pujada llarga i dura, que sumada al cansament acumulat fa que ho sentíssim a les cames, però després de pujar sempre cal baixar i aquesta va ser una baixada èpica, de nit i amb molt de fang....jo personalment la vaig gaudir, i es que les baixades m’agraden, i sempre procuro gaudir-les perquè són la recompensa a l’esforç de la pujada.

De la Vilella Baixa fins a Cornudella va ser un constant d’aigua, pujades i baixades, i fang, molt de fang i de veritat que de tots aquells últims 20 Km voldria destacar un moment, el moment en que estàvem arribant a l’últim control de pas i des d’on només faltaven 2 Km de baixada, moment en el que em va sortir de dintre un “JA HO TENIM!!!!!!”.....us definiria el moment amb una sola paraula EMOCIÓ.

D’aquí a la meta, i una arribada com cal, tots quatre agafats de les mans, assaborint íntimament el triomf, cadascú amb els seus pensaments i circumstàncies, però tots quatre junts, com un equip.

17h40 vàrem trigar, 17h40 compartits amb els meus amics i amb la Núria, 17h40 dedicats a als meus amics Dragons, 17h40 de FELICITAT